Entre el seny del classicisme i la rauxa romàntica

"Miquel Costa i Llobera és la gran aportació mallorquina a l’etapa final de la Renaixença i al període de consolidació de la literatura catalana contemporània. L’estètica de Costa es mourà entre el romanticisme, que el fascina des de jove amb les lectures dels grans poetes francesos i italians, i el classicisme, que temàticament i formalment serà el pilar de la seva estètica. Ha estat definit com a romàntic classicitzant i com a clàssic romàntic, o millor encara, C. Giardini el presentava com un romàntic que s’expressa clàssicament. Intentarem en aquestes poques línies traçar la seva evolució com a poeta, una evolució complexa, que es mourà entre dicotomies: entre la joia exultant i la intimitat malencònica, entre el seny del classicisme i la rauxa romàntica, entre la Musa de l’alè grecollatí i l’Àngel de la inspiració cristiana.

(...) Com a conclusió, destaquem que Costa és capaç d’escriure poesia amb totes les varietats formals, en concret en les tres que ell mateix exposa en la conferència que el 1904 pronuncia a l’Ateneu Barcelonès, La forma poètica: en la poesia de ritme accentual de les llengües modernes (de tradició culta i de tradició popular), en la poesia que vol reflectir el ritme de la grecollatina i en la poesia que adopta el paral·lelisme del versicle bíblic. D’aquesta manera Miquel Costa va aconseguir que la llengua poètica catalana “servís per a tot”; en tota forma va excel·lir i va ser capaç d’expressar-hi els seus anhels, que en bona mesura podem identificar com a nostres. Avui, cent anys després del seu traspàs, encara continua parlant-nos, encara continua commovent-nos i encara continua inspirant-nos. Això és el que en fa un clàssic, un clàssic de la literatura catalana i de la literatura universal".