Un sentiment religiós del paisatge

“El paisatge és, per a Costa, una vena inesgotable d’inspiració poètica, perquè, en els paratges de la Serra i de Formentor, hi veu l’obra de Déu. Aquesta natura, plena de vida i de bellesa, li parla, amb un llenguatge inefable, d’una altra existència més elevada, que “ungeix el pensament i l’extasia”, com diu al poema 'La Vall' (1873), inspirat en la vall de Ternelles, que converteix en un sagrat refugi de pau i de conhort. 'A un claper de gegants' (1873) descriu un monument ciclòpic de l’entorn pollencí, que la seva mirada converteix en un símbol de la perennitat de la natura enfront de la fugacitat de la vida humana. 

Costa és el poeta romàntic que ha expressat, de manera més intensa, un sentiment del paisatge, un sentiment religiós del paisatge de Mallorca, amb el qual manté una relació gairebé mística, d’alenada ascètica, que es concentra en el primer llibre, Poesies (1885), i, sobretot, en la trilogia formada pels poemes 'Damunt l’altura' (1874), 'Marina' (1874) i 'El Pi de Formentor' (1875).”