Contemporani i coetani

Parlam d'un dels autors que han fet una aportació més rellevant, en català, des de l'estètica del romanticisme i del classicisme, que s'han de llegir com a codis contraposats i a la vegada solidaris l'un amb l'altre. Costa va començar escrivint com un poeta profundament romàntic i va evolucionar cap a un classicisme d'arrel horaciana, és a dir: inspirada en l'obra del poeta llatí Horaci, però llegida amb els ulls de la modernitat. En aquest sentit, és important la influència damunt Costa i Llobera del poeta italià Giosuè Carducci, també neohoracià, que Costa va llegir amb fruïció (com a curiositat, esmentem que Carducci va ser un dels primers guanyadors del Nobel de Literatura, l'any 1906, un any abans que el guanyés Kipling, un després que l'espanyol Echegaray —que sembla que el va guanyar per una maniobra del govern espanyol perquè no el guanyés el català Àngel Guimerà—, i dos després que l'occità Fréderic Mistral, que seria traduït al català per Maria Antònia Salvà, deixeble i amiga de Costa i Llobera). 

(...) El classicisme de Costa es correspon amb la seva maduresa literària i vital, i és autoconscient fins al punt de ser programàtic, com en donen fe un poema com l'oda 'Als joves' (del darrer llibre publicat per Costa, que no endebades es titula, precisament, Horacianes) o la important conferència La forma poètica, pronunciada per l'autor pollencí l'any 1904 a l'Ateneu Barcelonès, i que avui llegim com un dels textos de pensament literari més rellevants del seu temps. En aquesta conferència, Costa sembla suggerir una “tercera via” estètica que sigui capaç de conciliar la concepció de la poesia com a fruit de la inspiració (és a dir, el romanticisme) amb la que l'entén com una recerca de l'harmonia entre forma i contingut (el classicisme). Tanmateix, el fet que la publicació d'Horacianes, l'any 1906, coincideixi a Catalunya amb el moment del triomf del noucentisme (per davant i per damunt del modernisme), converteixen Costa i Llobera en un autor de capçalera per als noucentistes, i a la que després serà coneguda com a Escola Mallorquina, en l'expressió illenca de la poesia noucentista.