RELIGIOSITAT
'Damunt l'altura'
Amb el suport de
Damunt el front de la serra,
bé pots, cor meu, reposar,
suspès entre cel i terra
sobre l'abisme del mar.
Oh Vida de tota vida,
oh Font eterna d'amor!,
de ton Ser qui no té mida
veig ara la resplendor!
Veig tes ales que es despleguen,
tot lo creat abraçant;
i mos genolls se dobleguen,
se dobleguen adorant.
De vida, llum i harmonia
rebull l'espai sense fi,
jove com el primer dia
que l'ull de l'home s'obrí.
Les roques, mig trabucades
damunt la mar sense fons,
on sols habiten alades
les reines dels horitzons;
el pinar qui se desplega
baix de mos peus onejant,
mantell immens qui rossega
d'aquesta roca gegant;
la mar de blaves planures
que en el cel se va perdent,
i el cel de blaves altures
on se perd el pensament;
tot viu, tot alena i canta,
canta l'himne de l'amor...
Obra de Déu bella i santa,
poema del Creador!
Jo vull sentir ta harmonia,
ton llenguatge mig comprès,
així com infant sentia
el cant vagorós del bres.
Vull veure les riques festes
de ton sol enamorat,
i dins tes coves ferestes
vull sentir la tempestat.
Del molar, rei de les ones,
vull veure el salt poderós;
de lliris i papallones
vull sentir el bes delitós.
De l'avenc a l'estelada
vull espaiar l'esperit,
per dins vents i nuvolada,
terra i mar, albes i nit.
De ta essència beneita
vull rabejar el cor meu,
vull viure d'aquesta vida
que acosta l'ànima a Déu!
Nou esperit mes entranyes
fa commoure i tremolar,
i sobre mars i muntanyes
sembla que puga volar...
Plers mai sentits a mi vénen
del fons de los cels oberts,
i ara mos braços s'estenen
per abraçar... l'univers!
Poesia... Poesia,
verge dels càntics divins,
amor de l'ànima mia,
germana dels serafins,
vine ja; l'hora sagrada
en què parles a mon cor,
ja escampa sa llum daurada
damunt el dia qui es mor.
Ja, entre les veus de misteri
que s'aixequen de la mar,
la remor de ton salten,
oh verge, sent tremolar.
Vine ja, i damunt la serra,
sols a davant del Senyor,
cantem amb cels, mar i terra
l'himne sagrat de l'Amor!
'Damunt l'altura', 1874. Inclòs a Poesies